Perquè això sí, a Girona sobretot que no hi fessin la línia de Molt Alta Tensió no fos cas que malmetéssim el paisatge, que és molt més important això que l’energia de tot un país, que ja en generen de sobres els de Tarragona en unes nuclears que comencen a perdre per tot arreu. I si Girona és intocable, Barcelona que és més de mig país ja no diguem. Barcelona és bona si la bossa sona, i Catalunya sense Barcelona és caca, o almenys aquesta sembla ser la filosofia. La realitat de Lleida no la conec, excepte per aquella sèrie de Televisió de Catalunya on només ridiculitzen a la seva pobre gent.

Si als catalans els espanyols ens aixequen la camisa al congrés, i als tarragonins ens passa tres quarts del mateix al parlament, es fa realment difícil ser patriota d’enlloc, i ja no diguem mantenir la confiança en la classe política. I si vaig errat en les meves consideracions que algú m’il•lumini perquè li ho agrairé molt. Bàsicament la sensació que tenim ara bé podria resumir-se en una frase: se’ns pixen a sobre i diuen que plou. O simplement se’ns pixen a sobre?

Al vídeo en qüestió podem veure un festival sadomasoquista amb cinc prostitutes, en el que es representen els papers de soldat i presoner i es fan pam pam al culet amb una fusta. Realment fa feredat això ja entrats en el segle vint-i-u? Avui en dia amb Internet un s’hi troba de tot, i tant parlar de la revolució sexual la cosa no ens hauria d’arribar tant de nou. Ningú dubta que aquell adorable vellet de seixanta set anys estigui ja una mica torrat pel fet de dur a terme aquesta mena de perversions, però és clar, qui no ho està? I qui és normal? Si mai em graven en una orgia íntima, amb un barret de Napoleó i una cort d’eunucs i dones obeses ballant en pilotes al meu voltant, i vosaltres n’estiguéssiu al corrent, espero que sigueu condescendents amb mi.

Aquest fet precisament em fa rumiar en com ens fastiguegen certs comentaris menjant. Causa força aprensió posar-se a parlar enmig d’un àpat d’escatologies, d’enfermetats, de sang i fetge, o de porqueries en general. Per exemple, si ens posessin una peli gore mentre assaborim un steak tartar segur que més d’un acabaria vomitant. I si quan ens porten un coulant de xocolata algun graciós comenta que sembla una tifa diarreica, potser no començarem a menjar-nos-el massa agust. És com si se’ns curtcircuités el cervell, i no distingissim entre realitat i ficció. La imaginació i els sentits poden combinar-se per fer-nos partíceps de les sensacions més delicioses a les sugestions més nauseabundes.

La qüestió és que aquesta pobre pronúncia, aquests embarbussaments constants, aquests tics que els caracteritzen, no els han impedit pas gaudir d’una llarga trajectòria política, potser fins i tot hi ha tingut quelcom a veure. És per això que no convé subestimar els gangosos, ni els que parlen papissot, perquè tot i el seu parlar divertit i fàcilment imitable, probablement siguin els que arribaran més lluny en aquesta vida. I mentre vosaltres us n’enfoteu de com se’ls escapa l’aire per tot arreu, o d’aquelles erres que fan que sembla que s’estiguin ofegant, ells s’estaran espavilant per acabar rient els últims des de la trona d’un parlament.

No és un panorama molt engrescador per anar a votar, però és el que hi ha i el que representa la societat avui en dia, almenys segons el model electoral que tenim. La festa de la democràcia és una pantomima, res sembla que hagi de canviar l’endemà de les eleccions, ni tan sols a llarg termini. La nostra apatia com a votants tampoc servirà precisament perquè anem a millor, però el fet de votar no ens garanteix cap mena d’avanç. I al capdavall de qui és la culpa de tot? Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem.

Cal diferenciar entre el subnormal feixista d’en Salva Ballesta i la resta d’esportistes que, sent convocats per la seva qualitat, passen olímpicament de la política i simplement aprofiten la ocasió perquè saben que tenen una carrera curta. Jo no sé ben bé que hi van a fer allí, però suposo que tots agreixen el reconeixement que comporta, ja sigui amb la selecció espanyola o amb la catalana quan toca partit de costellada. Posats a triar, molts deuen optar per la primera opció per qüestions de competitivitat, encara que n’hi hagi que valorin per sobre de tot poder petonejar-se l’escut de la samarreta i embolicar-se amb la seva bandera al acabar un partit. També existeixen els esportistes patriotes, és clar que sí, però em temo que a la selecta minoria que tenen compte a Suïssa tot això els rellisca bastant.

Com per mi només són mers esportistes, em mereix tant de respecte el que se’n va a provar fortuna amb la roja com el jugador català d’hoquei que els fa la botifarra. Els atletes de segona que reneguen de la representar Catalunya perquè la federació no els paga prou calés, o els futbolistes catalans que rebutgen jugar a la selecció perquè se senten espanyols: això sí que és trist.

El PSUC, el Partit Antitaurí, el Partit dels Pensionistes, i tota aquesta patuleia que els follin, no fos cas que els habituals perdessin una poltrona o dues. Com que no tenen diners per finançar la campanya és com si no existissin, i com és obvi que tot acabarà com sempre, perquè molestar-se en fer més debats amb una colla de partits paràsits que no pinten res. Per sortir cinc minuts als informatius cal fer una protesta tots despullats amb pancartes a plaça Catalunya, o sinó ja no cal ni posar-s’hi.

Acabarem com als Estats Units: molta democràcia però tot es redueix a republicans o demòcrates. I si allà tenen el Schwarzenegger de governador de Califòrnia aquí acabarem amb el Joel Joan de president de la Generalitat. Sinó temps al temps; a mi ja no em sorprèn res.

Sin tetas no hay paraiso? No home no, que una dona no és només un parell de pits amb cames. El pit és simplement una de tantes variables a considerar entre les qualitats físiques d’una dona. Per això, noia que em llegeixes, si lo teu son dos mugrons en plena estepa siberiana, has de pensar que segur que tens moltes altres qualitats. Potser sí que dos tetes tiren més que dos carretes, no t’ho negaré, però és que si l’únic que empeny són les tetes la carreta descarrila. Amb tot és molt respectable qui, de totes totes, decideix posar-se dos bons balons de silicona perquè pateix un complex terrible, o fins i tot, qui ens enganya a diari amb un d’aquests sostenidors que semblen autèntics chalecos anti-bales.

Ens omplim molt la boca parlant de l’excel·lència de la Catosfera però la veritat és que hi ha de tot a tot arreu, tant a la nostra com a les altres blogosferes. I que n’és de menuda comparada amb d’altres. Qui més qui menys coneix la resta de bloguistes que té al seu voltant, i els quatre gurús mediàtics te’ls pots trobar qualsevol dia passejant per les Rambles. Aquell estudi que afirmava que el català era la segona llengua en volum de blogs no se’l creu ningú. Segons els organitzadors som l’hòstia, però si surts al carrer i preguntes a la gent potser nou de cada deu no saben que és un blog; ja no diguem la quantitat real de seguidors que tenen, que segurament som nosaltres mateixos els bloguistes i para de comptar. En resum, anem pel bon camí, poc a poc i bona lletra, però com diuen a Pulp Fiction: “no empecemos a chuparnos las pollas todavía”.

A fora hi havia una gentada descontrolada i desinformada anant d’un lloc a l’altre, vuit furgons dels Mossos d’Esquadra en fila índia, altres tants mossos quiets com estaquirots que s’ho miraven, i el més absurd va ser la cua quilomètrica hi havia formada per entrar en un bus atapeït que ni el mateix xofer devia saber amb prou feines on anava. Tot envoltat per la pols i el soroll de les obres de l’AVE a l’estació. Me’n vaig tornar amb la cua entre cames perquè passava d’esperar allí indefinidament, haver d’agafar diversos busos com camions de porcs, i arribar a casa a l’hora de sopar.

L’AVE s’hauria d’inaugurar amb els responsables de tot aquest embús lligats a les vies, enlloc de que passin a tallar la cinta amb una copa de cava a la mà quan s’acostin eleccions, o almenys això he pensat alguna vegada en moments de crisi nerviosa. Si el govern central només té en compte l’AVE pels seus fins electorals, ja es poden fotre el tren pel cul. Volem rodalies que funcionin com un rellotge suïs, i no aquesta merda de servei tercermundista que tenim. Disposar d’un tren d’alta velocitat cap a Madrid ja no vindrà d’aquí, com si arriba el 2010. I si no passa per sota la Sagrada Família millor, perquè amb lo inútils que són tots plegats s’ensorrarà segur; recomano visitar-la per última vegada mentre no canviïn el traçat.

Fins allà on arriba el meu coneixement internàutic sobre la història dels blogs catalans, diria que el terme bloc, per referir-se al que fins llavors només es coneixia com a weblog o blog, va començar a ser emprat pel portal de notícies Vilaweb l’any 2004, per donar nom al seu flamant servei de publicació de blogs. Per què no van dir-ne blogs? Doncs pel mateix motiu pel qual es refereixen al temps com l’oratge: per distingir-se dels altres mitjans i fer notar a tothom que són uns catalans modèlics. Cap crítica fins aquí.

El que probablement va ocórrer llavors és que, sent ells els pioners en això de la catosfera (i de la internet catalana, tot sigui dit de pas), van marcar tendència, i molta gent va començar a dir-ne bloc enlloc de blog, tant dels propis blocs de Vilaweb com de la resta. La situació aniria més o menys així: “I com es deu dir blog en català? Doncs com en diuen a can Vilaweb és clar”. Un abús de notació que no només ha perdurat fins als nostres dies, sinó que a més s’ha propagat per diversos portals de blogs catalans. Per més inri, l’efecte Vilaweb es va veure amplificat pel sempre creatiu Termcat, que prèviament l’any 2003 s’havia inventat el terme dip, sigles de “dietari interactiu personal”, paraula que no va fer servir ni déu. Finalment, l’any 2005 va rectificar i va adoptar i aconsellar l’ús de la paraula bloc.

I jo em pregunto, què té de català el mot bloc? Evidentment que és del tot correcte per referir-se a qualsevol bloc de notes, però és que també ho és en espanyol o en francès, per posar altres exemples. Després hi ha el fet que el significat de bloc de notes, que sovint no passa de ser un cúmul d’anotacions i guixots, no té massa en comú amb el que es coneix com a weblog, sobretot pels usos, mecanismes, i relacions que implica. I del bloc se’n deriven inevitablement els blocaires, el bloquejar, la blocosfera, els fotolocs,…

Vaja, que no em fa el pes. Abans potser hauria preferit que en diguessin dietaris, o bitàcoles, que al meu parer estarien més en concordança amb el fenomen en qüestió. O millor encara: blogs a seques. Per què anar contracorrent del que fa tot el món? Per això em rebel•lo contra la paraula bloc, i em consta que molts d’altres també ho han fet. No en va, institucions com l’Òmnium Cultural, o mitjans de la talla de l’Avui o TV3, han optat per escriure blog amb g. Ara bé, els dos usos estan tan estesos que em temo que conviuran un llarg temps a la xarxa, i no fracturarem la casa gran del catalanisme per una fotesa com aquesta. De totes maneres recomano a tothom que no ho hagi fet que es llegeixi almenys l’article d’en Bibiloni i tregui les seves pròpies conclusions.

Amb raó s’ha criticat que porti un futimé d’anys vivint aquí i encara no parli el català, però això és un altre tema. Com si no hi hagués jugadors estrangers del Barça o l’Espanyol que han tingut temps de sobres per aprendre’l, i que no només han passat olímpicament sinó que continuaran sent entrevistats en mitjans catalans sense censures ni subtítols. També s’ha dit al respecte que “un mitjà espanyol no agafaria mai un col•laborador que enraonés en català”; doncs evidentment que no, ja se sap que els bilingües només ho som els catalans, però el que per alguns representa un greuge comparatiu jo prefereixo veure-ho com un avantatge. De moment l’escriptora va acusar Catalunya Ràdio de persecució lingüística, i ja ha començat a haver cacau en alguns mitjans.

Jo entenc que a la CCRTV s’hauria d’emetre íntegrament en català, almenys per una qüestió de quota dels continguts catalans a l’audiovisual públic, però la realitat a Catalunya tampoc és ben bé aquesta, pel que en casos aïllats com el de Peri Rossi convindria ser una mica més tolerant. Fet i fet, seguiran havent-hi personalitats convidades i artistes de parla castellana, la qual cosa no és massa coherent amb el veto. En definitiva, el que va fer el consell d’administració és limitar-se a complir amb la carta de principis de la corporació, si bé això s’hagués pogut fer amb més tacte, com ara mantenint en plantilla els quatre col•laboradors castellanoparlants que hi deuen tenir i no admetent-ne cap més de nou. O tirar pel dret com s’ha fet i esperar que es muntin aquests pollastres mediàtics que tan sols serveixen per donar munició a l’anti-catalanisme.

Després de cinc minuts donant voltes amb el cotxe per tot el polígon i no veure ni una ànima, vam anar a petar al racó més recòndit, on acabaven les naus industrials i s’obria una esplanada de males herbes. Doncs allí al bell mig s’alçava una carpa lleument il•luminada, amb alguna gent al voltant. Feia pena de veure, però ja que hi érem tampoc teníem res a perdre… El DJ punxava tecno sobre una tarima coberta amb banderes de Reus, dins una carpa d’uns trenta metres quadrats adornada amb focus de discoteca. Al costat, un taulell rònec sota un para-sol feia les funcions de bar. Servien llaunes de la cervesa més vulgar, i les ampolles de licor també eren marca no t’hi fixis; els gots de plàstic. Una mica més allunyat hi havia el generador elèctric, que es va parar un parell o tres de vegades durant la nit, deixant-ho tot a la fosques i en silenci, fet que provocava riures, xiulets, i crits reclamant la gasolina. Queda clar doncs que les condicions eren més aviat precàries, i que no hi havia gaire quòrum. Així i tot, va anar arribant cada vegada més gent i la festa va donar prou de si. El jovent, altament alcoholitzat, es va esbargir de valent, a la vegada que va donar mostres d’un comportament modèlic. La sensació de llibertat, sense restriccions d’espai, horaris, vestimenta, o edat, juntament amb l’econòmic alcohol de baixíssima qualitat, i el marc incomparable d’aquell descampat a les afores del polígon industrial, feren de la vetllada una festa del juantxisme que convindrà repetir.

Clar que, a més d’un li haurà passat de comprar en algun comerç i ser atès en castellà, a la vegada que les dependentes enraonaven entre elles en català. I per posar un altre exemple semblant, jo he tingut uns quants professors a la universitat que, tot i ser catalanoparlants, donaven la classe en castellà perquè segons ells s’hi sentien més còmodes. En fi, cadascú veurà quin és l’idioma amb que ven més els seus productes o amb el que es manega millor en segons quines circumstàncies. Vivim en un país estrany… I aquest no és un apunt de protesta, és un apunt de perplexitat.

No sé exactament quins mèrits va fer per arribar on és, malgrat que es comentava que era un bon gestor. El seu eslògan de campanya electoral, “Fets, no paraules”, ja ho deia tot. Dels fets ja en parlarem més endavant. Ara el que sí està a la vista de tothom és que té la mateixa facilitat de paraula que una arengada de la costa, i un poder d’oratòria nul, tant que sempre ha de portar escrit tot el que ha de dir. El seu carisma brilla per la seva absència. De moment difícil és esclarir si es tracta, com diu l’oposició, d’un tros de carn batejada, o bé si estem davant d’una ment freda i calculadora que treballa dia a dia de manera infatigable per dur Catalunya a les cotes més altes de riquesa i benestar. Acabarà l’oncle Monty portant-nos pel bon senderi? Serà finalment digne del càrrec que ocupa?

Catalunya independent gaudiria d’una excel•lent lliga d’hoquei, i possiblement també de bàsquet. Pel que fa al futbol, l’esport en torn del qual gira principalment el Barça, la cosa pinta una mica magra. D’una banda potser gaudiríem de trepidants partits entre el Reus Deportiu i el Nàstic, o entre el Júpiter i l’Europa. El Barça i l’Espanyol participarien cada temporada a la Lliga de Campions, i clubs com el Lleida o el Girona tindrien sovint l’ocasió de disputar competicions europees. Certament seria tot un èxit pel futbol català. D’altra banda, el Barça s’hauria de conformar, almenys en un principi, en haver de jugar en patatals, en camps de moqueta, i en algun terreny de sorra. A la llarga la resta de clubs millorarien, però el gran FC Barcelona és de preveure que comencés a fer figa. A sant de què, seguiria obtenint contractes multimilionaris amb patrocinadors i televisions per jugar partits contra el Figueres o la Gramanet?

Aquests temes sorgeixen de manera natural a partir del lema “una nació, una selecció”, com també es podria demanar “un país, una lliga”. De tot això no se’n parla gaire; ja està sent prou costós el reconeixement de les seleccions catalanes com per pensar en què passaria si tinguéssim un estat propi. No obstant és una possibilitat, sobretot si el que es pretén és un model de seleccions com el que tenen a la Gran Bretanya. El Barça és com una religió per molta gent, per això seria interessant conèixer l’opinió dels aficionats al respecte. Preferirien un equip de jugadors fantàstics i Ronaldinhos com el d’ara, o bé la independència i una esquadra amb majoria de jugadors catalans, més modestos, però que sapiguessin l’himne d’Els Segadors?

Fa alguns anys que va canviar de mans, i se’n van fer càrrec uns nois que no tenien ni puta idea. Servien una sangria molt fluixa que deixava marro al cul del got. Pagaves més per una beguda xunga de polvos. Paral•lelament, la mitjana d’edat de la clientela sembla que es va anar reduint, mentre augmentava considerablement -autèntiques aglomeracions- el nombre de pijos que freqüentaven el local. Una sangria pèssima, i el fet que es posés de moda entre la canalla més pija de la ciutat (una onada de subnormalisme que està arrasant arreu), van fer que el mite s’ensorrés.

Últimament, pel que he estat veient, el negoci el porta un sudaca. Ha tornat a pujar el preu i la sangria tampoc és el que era. El tio agafa la gerra, l’omple de gel, i hi posa sucre, llimonada i vi; es queda tan ample i et cobra vuit euros per litre i mig d’aquesta sangria de pobre. El local és el mateix, segueixen posant la mateixa bona música de sempre, però no hi va ni déu. No sé si és que ja no està de moda, però en qualsevol cas tampoc em sorprèn gaire.

Aquesta vegada el lloc escollit per a la disbauxa era el Mas Miarnau. L’any passat, amb ocasió del Perejil’s, ens hi vam deixar caure després de voltar uns quants bars -és a dir, ja anàvem una mica passats- i ens ho vam acabar passant pipa. Enguany vaig portar-hi uns altres amics, que no sabien de que anava la cosa, i només arribar el comentari generalitzat va ser: “quina merda, no hi ha ni déu, hi ha algun grup conegut? cubates a cinc euros? jo no tardaré en anar-me’n cap a casa, demà ja sortirem per Salou”. D’això se’n diu aixafar la guitarra: amb les ganes que jo tenia de gresca aquella nit. Reconec que allò no era per tirar cohets, el panorama era més aviat trist en aquelles primeres hores de la nit, però d’aquí a arribar i voler fotre el camp al cap d’una hora escassa…

Doncs bé, deixant de banda els esgarriacries dels meus amics (un tenia diarrea, l’altre estava abstemi, etc.), crec que una nit de festa oberta a tothom amb concerts, dj’s, i altres paranoies, a la fresca i en un marc incomparable de la ciutat, més valdria que s’acabés de polir una mica i que es preservés per uns quants anys, i tant de bo servís de model per d’altres iniciatives que puguin sorgir en un futur. Perquè d’acord, sí, Reus és una merda, i de nit hi ha menys ambient que en un casal de jubilats, però si els reusencs mateixos ja ens pixem a sobre de les poques iniciatives amb cara i ulls que van sortint, com els nous pubs, festivals o barraques, i ens limitem a fotre el camp per fer kilòmetres fins a la discoteca de torn, ja podem plegar. Sobretot que ningú ho oblidi: tots som de Reus, everybody’s juantxi.

Els Galiana pares veuen que el Jon té una depressió de cavall des que se’n va anar la Juani del seu pis. Com que ells també estan fins als collons de les seves filles, la Yessi i la Juani, tanquen la pizzeria i se’n van tots tres de vacances una setmana a Cayo Coco. L’Eric, el nen sord, demostra d’un dia per l’altre que no té un pèl de tonto quan meravella a la Yessi, la seva mare adolescent, tot construint una molècula d’ADN a base d’ajuntar escuradents i olives farcides d’anxova. La Juani mor de sobredosi enmig d’un descampat.

El Paco Benjumea viu a cavall entre un banc del parc i la llar familiar. Com que ja porta dies acumulant brossa a casa i està mig grillat, una assistent social li diu que té el síndrome de Diògenes i ell accepta de bon grat internar-se en un asil per a persones amb trastorns mentals. L’abuelo deixa una carta de comiat i se’n va caminant cap al pueblo amb una motxilla i un bastó. El nefast negoci de reparació de sabates i còpia de claus passa a mans del seu nét el fracassat. Els seus estalvis els deixa a la néta manca que, conscient que mai podrà cursar Belles Arts, accepta les seves limitacions i es matricula en una escola de disseny gràfic.

La Trini i el Francisco es casen en una boda intimista: hi acudeixen la Remei, la Virgínia, i altres vells que no se sap qui són. La Virgínia, ex del Francisco, per venjar-se de la juguesca que li van fer, aposta amb la Remei que la nit de noces no faran res de res. En efecte, no passa res: el Francisco s’adorm i la Trini ataca el moble-bar.

Al capvespre, l’Elena i un esbirro irrompen al bar del seu gendre, el Fidel. Entre tots dos l’intenten violar, però el Peris, que era al magatzem, apareix a temps i estampa un tamboret al cap de l’esbirro. L’Elena fuig mig despullada sense haver pogut consumar el seu amor-odi cap al Fidel. En aquestes arriba l’ex del Fidel, que li vol fer la vida impossible perquè és una rabiosa i una mala pècora, i li diu que ja es pot oblidar del pis perquè s’hi instal•la amb el seu nòvio per sempre. Ell li respon que ara viu a casa de la Sara amb el seu fill recent nascut, que està negociant la venda del bar a un home de negocis xinès per una sucosa suma de diners, i la foragita a cops d’escombra cridant-li amargada, que ets una amargada.

El senyor Felip regala a l’Enric, el seu nét gay, uns calçotets de làtex foradats per darrera, li confessa que ell sempre ha sigut una mica del ram de l’aigua i el convida a la discoteca Arena. Pel camí es troben al Max, el fill homosexual del Beni, que ve de la comissaria i els explica que està fart de son pare, que no és més beneit perquè no s’ho proposa, i que se’n va amb ells a l’Arena. La marranota de la Maica i la Mercè, ex de l’Enric, que estaven bevent al carrer, diuen que també s’apunten. Un cop a la disco, la Mercè, que ha begut més del compte, diu a la Maica que fa temps que res de res i que està farta dels tios, que tots són uns cabrons o uns gays com l’Enric, i s’acaben enrotllant totes dues.

La Cinta confessa al Peris que no es va sotmetre al tractament pel càncer als Estats Units. Com sabia que el seu tumor cerebral era imparable, ha invertit tots els diners, els que li havia deixat l’Àngela per l’operació, en comprar un xiringuito de platja per a que el Peris pugui tornar a tenir un negoci propi. Un cop dit això, pateix un derrame cerebral i mor. El David, fill dels Peris, just llavors torna de treballar i es troba amb el percal. Tots dos ploren abraçats i el David li diu que confessarà que va ser ell qui va matar l’Alícia Fuster i truca per entregar-se a la policia. El carrer s’omple ràpidament de cotxes dels Mossos d’Esquadra. Arriba l’Àngela, l’actual dona del Peris, amb la nena que van tenir ell i la Cinta, la Carolina, i s’abracen. Mentre detenen el David i s’emporten les despulles de la Cinta, passa per allí el pederasta de torn i diu als mossos que va violar la seva filla Mònica quan era petita, que si us plau se l’enduguin a ell també. Com no estan per romanços no li foten ni cas, i ell, aprofitant la confusió, s’endú la Carolina, però no arriben gaire lluny perquè tenen un accident de cotxe a les costes del Garraf i moren tots dos. El Peris i l’Àngela, que pateixen tots dos del cor, davant d’aquesta successió d’esdeveniments els agafa un xungo i cauen com a mosques.

Després caldria veure cada cas. Una gorda amb els pits grossos no té cap gràcia. Una noia tap de bassa i escarransida sense pits només fa que semblar una nena petita. Una tia maca “del monton”, però amb un parell de pits ben posats, augmenta el seu caché. Tampoc estic defensant la cirurgia d’augment de pit ara, només dic el que hi ha, després cadascú fa el que li sembla. Hi ha la que que no té pit i es posa uns sostens acartronats amb dos o tres dits d’escuma (que semblen quasi una armilla anti-bales i quan se’ls treuen la sorpresa pot ser minúscula), hi ha qui opta per operar-se i fotre’s dos sants mamellots de tacte peculiar, i després hi ha òbviament la noia que accepta el pit que té sense fer escarafalls.

I la forma o la col·locació no és important? Això ja va a gustos, i en general, si no són horribles o deformes, sempre tenen el seu encant, encara que un pit miri a Fraga i l’altre a Maó, o que pengin amb lleugera flacidesa. En resum, les mamelles són un element més a valorar. Qui mulli els llençols amb la simple visió d’uns pits flotant en el cosmos té un problema. Els pits s’han de valorar en el seu context: no importa grans o petits si la mossa és amorfa o més lletja que un pecat. Malgrat tot he de reconèixer que, un cop la noia passa la Itv, un tetamen com Déu mana posa Pinotxo al més desganat. I m’acomiadaré amb la sàvia frase d’un col·lega que borratxo va proclamar: “els pits sempre s’han de mirar amb curiositat”.

Clar que, amb tot, també trobo que se’n fa un gra massa. Per exemple, et faran fora de la feina o et desheredaran tons pares perquè visitin el teu blog i s’assabentin de que ets de tal partit polític, de que tens una moguda vida sexual, o perquè en el fons siguis un friki de collons? També depèn de la nostra discreció a l’escriure i dels prejudicis dels altres. I et suposarà a tu un trauma si trobes el blog del teu veí i descobreixes que per les nits es vesteix de dona i s’ho munta amb una nina inflable, o pel contrari, no creus que hauríem de ser tots una mica més tolerants i deixar que cadascú faci el que li sembli amb la seva vida privada? Fins a cert punt, òbviament… I com ja he dit, això només concerneix a qui la revel·li, en major o menor mesura, cosa que a tots ens pot passar quan ens oblidem de que ens podria estar llegint qualsevol.

Aquest és el segon blog que faig, i vaig optar per no dir-ho a ningú. Hauré de sortir algun dia d’aquest armari cibernètic o he de quedar-m’hi per sempre?

En un vídeo d’uns deu minuts, que es pot trobar sense gaire dificultat a la xarxa, veiem com aquesta mossa és flanquejada per una cort de titoles erectes que esperen el seu moment per atacar. Ella duu els pantalons baixats fins als genolls i la samarreta pujada a l’alçada de les espatlles. D’aquesta manera, mentre ella li neteja a algú la cigala, un altre li toca un pit i l’altre, tot cuit, intenta enganxar-la per darrera. D’altres li foten mà per on poden, i la resta espera el seu torn pacientment, tot observant l’escena mentre toquen la simbomba. Entranyable quan hom la fa mirar a càmera i ella deixa la feina per arreglar-se el cabell, no fos cas que sortís malament a la foto. O quan deixa anar perles com “a veure qui falta, ja esteu tots?”, o “hi ha algú que m’està donant pel darrera però no sé qui és”. La dramàtica escena d’Aurora l’asturiana és d’una qualitat pèssima, un vídeo ple de moviments de càmera, poca llum i una resolució lamentable, que garantirà, si més no, una bona palla pixelada a tot bandarra que se’l descarregui.

Ara la noia està tan esgarrifada que no pot ni sortir de casa. La truquen a tot hora per entrevistar-la i la reconeixen pel carrer. El seu pare, que és advocat, ha estat removent cel i terra per intentar acabar amb aquest tema, o que com a mínim la policia estigui al tanto de si la ronda algun psicòpata. I ella s’ha queixat, i amb raó, de que només la valorin pel físic quan porta tants anys entrenant-se per aquest esport. Fins i tot té cinc rècords nacionals, i li han concedit una beca a la universitat per a que vagi a marcar-se uns quants salts a les seves instal·lacions. Però tot el seu mèrit queda en un segon pla des del moment en que els blogs i fòrums es fan ressò d’aquesta deessa de la perxa, de cos escultural i somriure encisador. És el preu que s’ha de pagar per estar tan bona.

Des d’aquest humil blog, apart de fer-me un tip de riure per la que s’ha muntat i sentir llàstima per la noia, li vull enviar un missatge. Allison Stokke, no siguis tonta i aprofita la ben entesa per a què et patrocini la casa Nike. Que la Kournikova aviat criarà mitxelins. I de què penses viure sinó, de saltar cinc metres a cop de bastó? I tots els demés ja sabeu que us pot arribar a passar cada vegada que us fotografien. Aneu amb compte! Molt aprop hi ha qui us vigila.

A la vegada, per tot Catalunya l’abstenció ha assolit xifres pèssimes, perquè només la meitat dels votants han exercit el seu dret. Això es deu a l’efecte tripartit, que consisteix en que només hi ha cinc partits i tres es reparteixen sempre el pastís. La supremacia del Trio no és quelcom bo ni dolent, depèn de la ideologia de cadascú. El problema és que si la situació es perpetua gaires anys més, aquests que manen s’apoltronen i ja no cal ni anar a votar.

Cada any, a ponent, una bona colla de gent es reuneix per gaudir d’aquest banquet tan singular. Dotzenes de famolencs comensals, amb les mans olioses i proveïts d’escuradents, extreuen amb delicadesa la carn de les bèsties, la suquen al plat i se l’empassen, mecànicament. Hi ha qui abans es pren la molèstia de retirar l’intestí ple femta enroscada en que desemboquen els seus petits cossos; hi ha qui s’ho fot tot sense pestanyejar. No sembla, si més no, que el producte es degusti o paladegi en cap moment. La importància del fenomen radica doncs en la seva component social, en la força de les tradicions més rústiques, i en el plaer de xuclar i a la vegada saciar l’apetit.

Un cop aquestes formacions polítiques potents arriben al consistori, o segueixen les directrius marcades per la cúpula del seu partit o se les salten a la torera i pacten amb els seus acèrrims enemics, tant fa. En qualsevol cas s’emparen amb una marca electoral ben finançada i amb una clientela fixa. Potser a la pràctica qui es vol sortir del corrent dels partits establerts no te res a pelar. Potser no tens cap mena de credibilitat sinó formes part d’una pesada maquinària electoral.

D’altra banda els partits independents tampoc garanteixen res, i sinó només cal veure el GIL a Marbella amb el cas Malaya i tots emmerdats fins dalt, o un cas més proper a Salou, on el regidor d’urbanisme del FUPS, fill de l’alcalde, es va fer d’or recalificant uns terrenys, i després de l’escàndol va deixar el càrrec fent com si allò no anés amb ell. Així que al final tant és: petits i grans tots podrits.

Al cap de poc es va aixecar, va continuar pel passadís, i en veure que davant meu hi havia dos seients buits es va asseure. Llavors vaig percebre que feia una forta olor anissada, o sigui olor de borratxo. Aquell home hauria pres al acostar-li un misto. Per moments vaig passar por pensant que pogués arremetre violentament contra mi, com un puto tarat alcohòlic que era. Però vaig veure que només es girava cap on era jo, i posant el cap entre els dos seients em deia que “la cosa está muy mala, la economía está bajando, yo no sé hasta donde vamos a llegar con estos precios, los políticos no hacen nada”. Com no tenia ganes de seguir escoltant bajanades, ni d’esperar a que m’arranqués el nas d’una mossegada, vaig agafar les coses i vaig canviar de vagó.

Doncs bé el millor que podeu fer aquest Sant Jordi és agafar i treure la pols de tots els llibres vells que teniu per casa, grans clàssics de la literatura que encara no us heu llegit, i fer un pensament. Però si la vostra intenció és regalar, us suggeriria que fugíssiu de la majoria de totxanes i pamflets de l’aparador, plens de cares i referències televisives majoritàriament, perquè aquests només acabaran servint per falcar mobles. Ja ho diuen que el temps posa cada cosa al seu lloc.

Val a dir que certament no tots els best-sellers son un bodri, que n’hi ha alguns que han arribat a aquest status sense fer gaire soroll i, a priori, sense gaire promoció als mitjans, i també n’hi han que ho són per haver rebut premis importants de la crítica. L’únic que vull dir és que s’ha de comprar amb una mica de criteri. I que per comprar un llibre un cop a l’any, com per inèrcia, potser abans estaria bé enrecordar-se’n de tots els que tenim a casa per llegir, o d’agafar-ne algun de la biblioteca de tant en tant.

Quan jo era molt petit anava amb mon àvia a beneir la palma, amb aquell palmot que feia el doble que jo. No tenia ni idea del que estava fent: els nens tan sols ens preocupàvem de veure qui la tenia més llarga.

Si fos per mi no em quedaria només en els canvis d’hora que es van implantar fa uns quants anys i faria també una bona repassada al calendari. I no parlo d’establir tres-cents seixanta-cinc dies laborables, que ningú em malinterpreti, sinó simplement de repartir els períodes vacacionals amb una mica de sentit comú. El folklore està molt bé però arriba un punt que comencen a no tenir sentit certes festivitats, a vegades d’un parell de dies i d’altres com el nadal de tres setmanes (sense comptar l’encesa prematura dels llums que adornen els carrers a primers de desembre). I moltes de les dates senyalades que bàsicament son mantingudes per pur interès per a que celebrem els sants magatzems.

Em refereixo doncs a que es podria fer com en altres països en que les festes nacionals es celebren tal dilluns de tal mes o tal divendres de tal altre. O que s’ho munten per dividir l’època de vacances en quinzenes repartides durant l’any. Clar que hi ha festes ineludibles com el cap d’any i demés, però d’aquí a fer festa un dimecres, i pont per aquí, túnel per allà.. O tres setmanes d’esperit nadalenc i una setmana de mortificació per setmana santa.

Malgrat que sigui un tema marginal el del calendari crec que no estaria de més posar-hi una mica d’ordre i concert. Suposo que no interessa massa a ningú clar, no és una qüestió que desperti passions ni faci guanyar vots. De fet encara se’ls hi tirarien tots els religiosos i comerciants a sobre, així doncs millor deixar-ho tal com està.