Havíem anat a dinar a un bonic poblet de muntanya, concretament en una fonda d’aquelles rústiques que tenen fama de que s’hi menja bé. En aquell moment havien de caure les postres. El cambrer, un home gros i totalment rústic, venia de la cuina amb la safata quan va començar a tussir. I no havien arribat encara els nostres plats a taula que va continuar estossegant fins a emetre un so ronc, atronador, espès; tot al mateix temps que feia batre la gargamella com un pelícan, senyal inequívoc de l’escurament de gola que estava duent a terme. Amb tota la passivitat del món, va deixar les cremes catalanes que haviem demanat i se’n va tornar per on havia vingut. En aquelles circumstàncies no em va resultar massa plaent aquella crema catalana. La textura d’aquella massa tova i groguenca feia volar la meva imaginació perillosament. Tot i això em vaig deixar d’hòsties i me la vaig acabar fotent. Perquè si no fos pel desafortunat incident allò hagués estat una crema ben mengívola.
Aquest fet precisament em fa rumiar en com ens fastiguegen certs comentaris menjant. Causa força aprensió posar-se a parlar enmig d’un àpat d’escatologies, d’enfermetats, de sang i fetge, o de porqueries en general. Per exemple, si ens posessin una peli gore mentre assaborim un steak tartar segur que més d’un acabaria vomitant. I si quan ens porten un coulant de xocolata algun graciós comenta que sembla una tifa diarreica, potser no començarem a menjar-nos-el massa agust. És com si se’ns curtcircuités el cervell, i no distingissim entre realitat i ficció. La imaginació i els sentits poden combinar-se per fer-nos partíceps de les sensacions més delicioses a les sugestions més nauseabundes.
0 Responses to “correcció i higiene mental a taula”