Em fa gràcia quan es critica a certs esportistes catalans, sobretot els d’èlit, per jugar amb la selecció espanyola. Aquest seria el cas per exemple de Pau Gasol o Carles Puyol; més d’un renec els haurà caigut, més d’un “botifler” hauran hagut d’aguantar. Però amb quina selecció han de jugar sinó? De fet l’ideal seria que no juguessin amb cap, perquè en definitiva a qui s’han de deure és al seu club, però ja posats si poden triar entre quedar-se a casa o jugar per aspirar a guanyar mundials i europeus en l’única selecció possible a dia d’avui, l’elecció és fàcil.
Cal diferenciar entre el subnormal feixista d’en Salva Ballesta i la resta d’esportistes que, sent convocats per la seva qualitat, passen olímpicament de la política i simplement aprofiten la ocasió perquè saben que tenen una carrera curta. Jo no sé ben bé que hi van a fer allí, però suposo que tots agreixen el reconeixement que comporta, ja sigui amb la selecció espanyola o amb la catalana quan toca partit de costellada. Posats a triar, molts deuen optar per la primera opció per qüestions de competitivitat, encara que n’hi hagi que valorin per sobre de tot poder petonejar-se l’escut de la samarreta i embolicar-se amb la seva bandera al acabar un partit. També existeixen els esportistes patriotes, és clar que sí, però em temo que a la selecta minoria que tenen compte a Suïssa tot això els rellisca bastant.
Com per mi només són mers esportistes, em mereix tant de respecte el que se’n va a provar fortuna amb la roja com el jugador català d’hoquei que els fa la botifarra. Els atletes de segona que reneguen de la representar Catalunya perquè la federació no els paga prou calés, o els futbolistes catalans que rebutgen jugar a la selecció perquè se senten espanyols: això sí que és trist.
0 Responses to “el paper dels jugadors a les seleccions nacionals”