Havent llegit fa temps l’encertat article “Bloc o Blog” de Gabriel Bibiloni, lingüista de les Illes Balears, i davant la proliferació dels, segons el meu parer (i cada dia el de més gent), mal anomenats “blocs” (amb excepció dels de Vilaweb), no puc sinó declarar-me totalment d’acord amb el seu manifest “En defensa de la paraula blog”.
Fins allà on arriba el meu coneixement internàutic sobre la història dels blogs catalans, diria que el terme bloc, per referir-se al que fins llavors només es coneixia com a weblog o blog, va començar a ser emprat pel portal de notícies Vilaweb l’any 2004, per donar nom al seu flamant servei de publicació de blogs. Per què no van dir-ne blogs? Doncs pel mateix motiu pel qual es refereixen al temps com l’oratge: per distingir-se dels altres mitjans i fer notar a tothom que són uns catalans modèlics. Cap crítica fins aquí.
El que probablement va ocórrer llavors és que, sent ells els pioners en això de la catosfera (i de la internet catalana, tot sigui dit de pas), van marcar tendència, i molta gent va començar a dir-ne bloc enlloc de blog, tant dels propis blocs de Vilaweb com de la resta. La situació aniria més o menys així: “I com es deu dir blog en català? Doncs com en diuen a can Vilaweb és clar”. Un abús de notació que no només ha perdurat fins als nostres dies, sinó que a més s’ha propagat per diversos portals de blogs catalans. Per més inri, l’efecte Vilaweb es va veure amplificat pel sempre creatiu Termcat, que prèviament l’any 2003 s’havia inventat el terme dip, sigles de “dietari interactiu personal”, paraula que no va fer servir ni déu. Finalment, l’any 2005 va rectificar i va adoptar i aconsellar l’ús de la paraula bloc.
I jo em pregunto, què té de català el mot bloc? Evidentment que és del tot correcte per referir-se a qualsevol bloc de notes, però és que també ho és en espanyol o en francès, per posar altres exemples. Després hi ha el fet que el significat de bloc de notes, que sovint no passa de ser un cúmul d’anotacions i guixots, no té massa en comú amb el que es coneix com a weblog, sobretot pels usos, mecanismes, i relacions que implica. I del bloc se’n deriven inevitablement els blocaires, el bloquejar, la blocosfera, els fotolocs,…
Vaja, que no em fa el pes. Abans potser hauria preferit que en diguessin dietaris, o bitàcoles, que al meu parer estarien més en concordança amb el fenomen en qüestió. O millor encara: blogs a seques. Per què anar contracorrent del que fa tot el món? Per això em rebel•lo contra la paraula bloc, i em consta que molts d’altres també ho han fet. No en va, institucions com l’Òmnium Cultural, o mitjans de la talla de l’Avui o TV3, han optat per escriure blog amb g. Ara bé, els dos usos estan tan estesos que em temo que conviuran un llarg temps a la xarxa, i no fracturarem la casa gran del catalanisme per una fotesa com aquesta. De totes maneres recomano a tothom que no ho hagi fet que es llegeixi almenys l’article d’en Bibiloni i tregui les seves pròpies conclusions.
Suposo que hi havia motius per oficialitzar “bloc”, però realment no m’agrada gens. Un bloc és un bloc, i un blog és un blog. Deu ser allò que “el cor té raons que la ment no comprén”.
Jo he intentat utilitzar sempre la paraula blog (amb “G”) precisament perquè un bloc (amb “C), és una llibreteta on es fan anotacions diverses, sense necessitat de ser connexes. M’ha semblat més correcte utilitzar el terme amb “G” perquè és més autèntic i resulta ser més universal, dessignant així un espai en la xarxa on un escriu a semblança d’un dietari.
I com és habitual, acabo escrivint una parrafada que potser no interessa a ningú.
Feia dies que no passava, jo tinc pendent actualitzar.
Salutacions!
Té tota la raó, és més, jo ja he modificat en el meu. Ara ja hi apareix bloG.
Sort que algú més defensa l’opció d’en Bibiloni! Jo ja fa temps que predico la poca-soltada que representa escriure “bloC”, com si haguéssim de dir que als programes d’humor fan “gaCs” o que hem vist l’actuació d’un “maC” fantàstic… Ai!!
Visca els blogs, els gags i els mags!
Hmmmmm…
No pots plantejar aquesta controvèrsia sense parlar, per exemple, del termCAT (l’òrgan que decideix, en català, la incorporació de neologismes a la llengua, entre altres coses).
Ni sense dir perquè el termCAT va escullir utilitzar la terminologia bloc/blocaire/etc… enlloc de blog/blogger/blogosfera/etc….
Potser amb certa influència de vilaweb, sí, encara que no sé si la decisió és anterior del portal del partal (quin humor).
SENYOR SIKNUS.COM:
Es nota que no s’ha llegit tot el post, perquè sí que es parla del termcat.
La controvèrsia la planteja inicialment el lingüista Bibiloni (llegeixi’s el seu article, i aquesta vegada complet), i molts d’altres catalans i mitjans de comunicació (públics i privats) que continuen utilitzant el terme blog.
Jo vaig dubtar quan vaig encetar el meu blog el gener de 2006, no sabia si triar bloc o blog, els dos mots estaven força estesos.
A través de Bitassa vaig a arribar a l’escrit d’en Bibiloni. Llavors no en vaig tenir cap dubte, allò era una argumentació molt sòlida i raonable, feta per un expert. La paraula que vaig escollir va ser blog, com podeu veure a l’adreça del meu diari interactiu personal
Estic d’acord que es poden considerar correctes els arguments de Bibiloni, però els del TERMCAT ho són igualment, o més.
La conclusió principal de Bibiloni és que escrivint ‘bloc’ seríem una raresa en les llengües europees. I què té de dolent? És millor la uniformitat d’empassar-se l’anglicisme tal com raja? I el sentit metafòric que podem aprofitar escrivint ‘bloc’? Hi ha arguments a totes bandes…
un bloc molt interessant (juas)
Una de les idees que veig menys airejades, i que potser aclareix més la qüestió, està en l’origen del mot com a “weblog”, de “web log”, escurçada en “(we)blog”: un “log” pot fer-se en un bloc (a mà), però la coincidència fonètica sobrevé d’una manera molt indirecta.
D’altra banda, també em sembla que l’afany per a “nostrar” terminologia causa complicació innecessària. El món també ha adoptat termes catalans i castellans perquè els conceptes corresponents s’han originat aquí. Per tant, proposo que ens esforcem a crear i difondre conceptes i continguts, i exportar-los junt amb la terminologia, més que rebatejar les coses que ens vénen de fora per a donar-los un regust casolà que no els correspon.