la sangria del Xarrup

Fa temps que el Xarrup de Reus havia estat un bar de referència per la seva sangria. Joves i no tant joves hi anaven sovint per catar-la i engatar-se fins dalt. Allí vaig fer el meu primer tast, farà vora d’uns deu anys. Aquell baptisme sangrant em va impactar tant o més que el meu primer Werthers Original, i va fer que comencés a apreciar, en la seva justa mesura, des dels vins més roïns als caldos més selectes. El Xarrup llavors era un dels bars més mítics de la ciutat, i es pot dir que la seva sangria estava a l’alçada.

Fa alguns anys que va canviar de mans, i se’n van fer càrrec uns nois que no tenien ni puta idea. Servien una sangria molt fluixa que deixava marro al cul del got. Pagaves més per una beguda xunga de polvos. Paral•lelament, la mitjana d’edat de la clientela sembla que es va anar reduint, mentre augmentava considerablement -autèntiques aglomeracions- el nombre de pijos que freqüentaven el local. Una sangria pèssima, i el fet que es posés de moda entre la canalla més pija de la ciutat (una onada de subnormalisme que està arrasant arreu), van fer que el mite s’ensorrés.

Últimament, pel que he estat veient, el negoci el porta un sudaca. Ha tornat a pujar el preu i la sangria tampoc és el que era. El tio agafa la gerra, l’omple de gel, i hi posa sucre, llimonada i vi; es queda tan ample i et cobra vuit euros per litre i mig d’aquesta sangria de pobre. El local és el mateix, segueixen posant la mateixa bona música de sempre, però no hi va ni déu. No sé si és que ja no està de moda, però en qualsevol cas tampoc em sorprèn gaire.