blog aturat indefinidament

Últimament vaig bastant enfeinat, i l’estrès no em permet ni tan sols escriure les bajanades que acostumo a publicar en aquest blog. També he acabat una mica saturat amb tot el fenòmen de la blogosfera. Si algú passa per aquí i veu això aturat, que sàpiga a que atenir-se. Que encara bellugo, però això romandrà quiet una temporada. Aprofito per recomanar, a qui encara no el conegui, el lector de blogs i notícies Google Reader.

Catalunya versus les comarques tarragonines

Darrerament estic llegint en diversos blogs tarragonins unes impressions que sembla ser que estan bastant generalitzades pel que fa a la discriminació d’aquesta província vers la resta de Catalunya. Resulta que a Tarragona hi tenim les centrals nuclears, la indústria petroquímica, la majoria de parcs eòlics de Catalunya, la massificació del turisme de borratxera a la Costa Daurada i un parc temàtic. Va ser l’última província en el desplegament dels Mossos, ens van fer arribar l’AVE fins a l’estació de Perafort, que és un poble de mala mort enmig del no res, i ara s’està parlant també de portar aigua dels pous cap a Barcelona i de fer un trasvassament de l’Ebre per quan hi hagi sequera. I la resta de províncies que? Solidaritat uns collons, aquesta és la qüestió.

Perquè això sí, a Girona sobretot que no hi fessin la línia de Molt Alta Tensió no fos cas que malmetéssim el paisatge, que és molt més important això que l’energia de tot un país, que ja en generen de sobres els de Tarragona en unes nuclears que comencen a perdre per tot arreu. I si Girona és intocable, Barcelona que és més de mig país ja no diguem. Barcelona és bona si la bossa sona, i Catalunya sense Barcelona és caca, o almenys aquesta sembla ser la filosofia. La realitat de Lleida no la conec, excepte per aquella sèrie de Televisió de Catalunya on només ridiculitzen a la seva pobre gent.

Si als catalans els espanyols ens aixequen la camisa al congrés, i als tarragonins ens passa tres quarts del mateix al parlament, es fa realment difícil ser patriota d’enlloc, i ja no diguem mantenir la confiança en la classe política. I si vaig errat en les meves consideracions que algú m’il•lumini perquè li ho agrairé molt. Bàsicament la sensació que tenim ara bé podria resumir-se en una frase: se’ns pixen a sobre i diuen que plou. O simplement se’ns pixen a sobre?

orgia nazi sadomasoquista d’un vell xaruc

Fa temps, el príncep Harry d’Anglaterra va sortir en unes fotografies disfressat amb un uniforme nazi durant una festa. Va demanar disculpes i no va passar res. Ara el bo d’en Max Mosley, president de la Federació Internacional d’Automobilisme, ha aparegut en un vídeo en una espècie d’orgia amb suposades reminiscències nazis. I tothom vol el seu cap. Clar que és més fàcil deixar el càrrec que abdicar, i si a més d’ensenyar la tita en una opereta ambientada en un camp d’extermini, es confirma que l’home tenia uns pares nazis com ells sols, és difícil mantenir-hi la confiança. Això sí: no van fer mal a ningú; apart dels respectius blaus a natges i mugrons, i les pertinents marranades totalment consentides i remunerades.

Al vídeo en qüestió podem veure un festival sadomasoquista amb cinc prostitutes, en el que es representen els papers de soldat i presoner i es fan pam pam al culet amb una fusta. Realment fa feredat això ja entrats en el segle vint-i-u? Avui en dia amb Internet un s’hi troba de tot, i tant parlar de la revolució sexual la cosa no ens hauria d’arribar tant de nou. Ningú dubta que aquell adorable vellet de seixanta set anys estigui ja una mica torrat pel fet de dur a terme aquesta mena de perversions, però és clar, qui no ho està? I qui és normal? Si mai em graven en una orgia íntima, amb un barret de Napoleó i una cort d’eunucs i dones obeses ballant en pilotes al meu voltant, i vosaltres n’estiguéssiu al corrent, espero que sigueu condescendents amb mi.

correcció i higiene mental a taula

Havíem anat a dinar a un bonic poblet de muntanya, concretament en una fonda d’aquelles rústiques que tenen fama de que s’hi menja bé. En aquell moment havien de caure les postres. El cambrer, un home gros i totalment rústic, venia de la cuina amb la safata quan va començar a tussir. I no havien arribat encara els nostres plats a taula que va continuar estossegant fins a emetre un so ronc, atronador, espès; tot al mateix temps que feia batre la gargamella com un pelícan, senyal inequívoc de l’escurament de gola que estava duent a terme. Amb tota la passivitat del món, va deixar les cremes catalanes que haviem demanat i se’n va tornar per on havia vingut. En aquelles circumstàncies no em va resultar massa plaent aquella crema catalana. La textura d’aquella massa tova i groguenca feia volar la meva imaginació perillosament. Tot i això em vaig deixar d’hòsties i me la vaig acabar fotent. Perquè si no fos pel desafortunat incident allò hagués estat una crema ben mengívola.

Aquest fet precisament em fa rumiar en com ens fastiguegen certs comentaris menjant. Causa força aprensió posar-se a parlar enmig d’un àpat d’escatologies, d’enfermetats, de sang i fetge, o de porqueries en general. Per exemple, si ens posessin una peli gore mentre assaborim un steak tartar segur que més d’un acabaria vomitant. I si quan ens porten un coulant de xocolata algun graciós comenta que sembla una tifa diarreica, potser no començarem a menjar-nos-el massa agust. És com si se’ns curtcircuités el cervell, i no distingissim entre realitat i ficció. La imaginació i els sentits poden combinar-se per fer-nos partíceps de les sensacions més delicioses a les sugestions més nauseabundes.

grans polítics que parlen malament

Mariano Rajoy fa cara de beneit i té greus problemes per pronunciar les esses. De Joan Clos, si no fos que és metge i ministre d’indústria, pensaria que és subnormal només sentint-lo parlar. Xavier Trias té el parlar d’un autèntic borratxo. Josep Lluís Carod-Rovira no pronuncia bé les erres. Joan Ridao i Carme Chacón fan sopetes. José Montilla parla un català xarnego de bella factura. Alberto Fernández Díaz, un altre que sesseja. Joan Saura també té dificultats amb les esses sonores. Segur que me’n deixo uns quants encara, però ja queda clar que hi ha una bona colla de polítics als quals no els aniria malament posar-se en mans d’un logopeda. Bé, probablement molts ja ho hauran fet, perquè entre assessors de campanya, assessors d’imatge, i altres argúcies, podrien posar un ninot que no ens n’adonaríem.

La qüestió és que aquesta pobre pronúncia, aquests embarbussaments constants, aquests tics que els caracteritzen, no els han impedit pas gaudir d’una llarga trajectòria política, potser fins i tot hi ha tingut quelcom a veure. És per això que no convé subestimar els gangosos, ni els que parlen papissot, perquè tot i el seu parlar divertit i fàcilment imitable, probablement siguin els que arribaran més lluny en aquesta vida. I mentre vosaltres us n’enfoteu de com se’ls escapa l’aire per tot arreu, o d’aquelles erres que fan que sembla que s’estiguin ofegant, ells s’estaran espavilant per acabar rient els últims des de la trona d’un parlament.

diferents polítics, mateixes eleccions

Mentre PP i PSOE es barallen per veure qui és més espanyol, aquí CIU i ERC segueixen per un camí similar posant en dubte la catalanitat del partit rival. Uns acusen als altres de pactar amb els catalanistes, i els altres respectivament critiquen un pacte amb espanyolistes. Com que els grans partits afins en termes nacionals mai pactaran entre ells, perquè són com gat i gos, sempre són necessaris els pactes de dretes o esquerres amb partits que defensen models diferents d’estat. Tot això és matemàtic i sabut per tothom, i si no fos així amb un sol partit ja faríem, el que no treu que seguim veient campanya rere campanya els mateixos retrets d’uns i altres, com si uns fossin els bons, els altres els dolents, i els votants uns imbècils. I per si no n’hi hagués prou, entre els diferents polítics sovint s’assemblen més del que ens volen fer creure.

No és un panorama molt engrescador per anar a votar, però és el que hi ha i el que representa la societat avui en dia, almenys segons el model electoral que tenim. La festa de la democràcia és una pantomima, res sembla que hagi de canviar l’endemà de les eleccions, ni tan sols a llarg termini. La nostra apatia com a votants tampoc servirà precisament perquè anem a millor, però el fet de votar no ens garanteix cap mena d’avanç. I al capdavall de qui és la culpa de tot? Potser sí que tenim els polítics que ens mereixem.

el paper dels jugadors a les seleccions nacionals

Em fa gràcia quan es critica a certs esportistes catalans, sobretot els d’èlit, per jugar amb la selecció espanyola. Aquest seria el cas per exemple de Pau Gasol o Carles Puyol; més d’un renec els haurà caigut, més d’un “botifler” hauran hagut d’aguantar. Però amb quina selecció han de jugar sinó? De fet l’ideal seria que no juguessin amb cap, perquè en definitiva a qui s’han de deure és al seu club, però ja posats si poden triar entre quedar-se a casa o jugar per aspirar a guanyar mundials i europeus en l’única selecció possible a dia d’avui, l’elecció és fàcil.

Cal diferenciar entre el subnormal feixista d’en Salva Ballesta i la resta d’esportistes que, sent convocats per la seva qualitat, passen olímpicament de la política i simplement aprofiten la ocasió perquè saben que tenen una carrera curta. Jo no sé ben bé que hi van a fer allí, però suposo que tots agreixen el reconeixement que comporta, ja sigui amb la selecció espanyola o amb la catalana quan toca partit de costellada. Posats a triar, molts deuen optar per la primera opció per qüestions de competitivitat, encara que n’hi hagi que valorin per sobre de tot poder petonejar-se l’escut de la samarreta i embolicar-se amb la seva bandera al acabar un partit. També existeixen els esportistes patriotes, és clar que sí, però em temo que a la selecta minoria que tenen compte a Suïssa tot això els rellisca bastant.

Com per mi només són mers esportistes, em mereix tant de respecte el que se’n va a provar fortuna amb la roja com el jugador català d’hoquei que els fa la botifarra. Els atletes de segona que reneguen de la representar Catalunya perquè la federació no els paga prou calés, o els futbolistes catalans que rebutgen jugar a la selecció perquè se senten espanyols: això sí que és trist.

els blocs electorals en la dosi habitual

No m’ha agradat mai la manera com els partits polítics amb representació parlamentària es reparteixen el pastís dels blocs electorals. Per mi això de tenir sempre els mateixos dos partits remenant les cireres, i dos o tres més fent de comparsa, no és democràcia ni és res, és una màfia. I per postres s’han de posar d’acord per limitar l’ordre i el temps de les notícies de caire electoral als espais informatius.

El PSUC, el Partit Antitaurí, el Partit dels Pensionistes, i tota aquesta patuleia que els follin, no fos cas que els habituals perdessin una poltrona o dues. Com que no tenen diners per finançar la campanya és com si no existissin, i com és obvi que tot acabarà com sempre, perquè molestar-se en fer més debats amb una colla de partits paràsits que no pinten res. Per sortir cinc minuts als informatius cal fer una protesta tots despullats amb pancartes a plaça Catalunya, o sinó ja no cal ni posar-s’hi.

Acabarem com als Estats Units: molta democràcia però tot es redueix a republicans o demòcrates. I si allà tenen el Schwarzenegger de governador de Califòrnia aquí acabarem amb el Joel Joan de president de la Generalitat. Sinó temps al temps; a mi ja no em sorprèn res.

sostenidors blindats i altres artificis mamaris

Molts homes veiem esmaperduts com sota la vestimenta de moltes pitreres no hi ha el bulto que s’esperaria d’elles. Això es deu sobretot als sostenidors de relleno, que semblen com de cartró-pedra i doten al pitram d’un volum extra. Des de l’apoteosi dels wonder-bra els sostens ja no només serveixen per subjectar la mamella, sinó que també s’utilitzen per augmentar-la, i en alguns casos només se’ls posen per aparentar, quan directament no hi ha res que subjectar. És tan important la pitrera d’una dona com per haver de mentir d’aquesta manera? Una dona que és plana com una taula de planxar no se n’hauria pas d’amagar, cadascú té el cos que té, i si vol jugar a les disfresses després pot acabar decebent a més d’un.

Sin tetas no hay paraiso? No home no, que una dona no és només un parell de pits amb cames. El pit és simplement una de tantes variables a considerar entre les qualitats físiques d’una dona. Per això, noia que em llegeixes, si lo teu son dos mugrons en plena estepa siberiana, has de pensar que segur que tens moltes altres qualitats. Potser sí que dos tetes tiren més que dos carretes, no t’ho negaré, però és que si l’únic que empeny són les tetes la carreta descarrila. Amb tot és molt respectable qui, de totes totes, decideix posar-se dos bons balons de silicona perquè pateix un complex terrible, o fins i tot, qui ens enganya a diari amb un d’aquests sostenidors que semblen autèntics chalecos anti-bales.

sobre les primeres Jornades de la Catosfera

No fa massa dies que es van celebrar les tan esperades primeres Jornades de la Catosfera. Em va sorprendre negativament el poc impacte que va tenir aquest event als mitjans. El seguiment que en van fer les teles, ràdios i diaris tradicionals no va ser més notori que el que s’hagués fet posem per cas d’una fira de titelles a Mollerussa. Potser és que quan un fa un blog i té afició en seguir-ne d’altres passa que veu aquest fenomen tan recent una mica magnificat des de dins. Vull dir que els blogs han irromput en el segle vint-i-u com una revolució, però sembla que fins ara no han transcendit especialment en el gruix de la societat.

Ens omplim molt la boca parlant de l’excel·lència de la Catosfera però la veritat és que hi ha de tot a tot arreu, tant a la nostra com a les altres blogosferes. I que n’és de menuda comparada amb d’altres. Qui més qui menys coneix la resta de bloguistes que té al seu voltant, i els quatre gurús mediàtics te’ls pots trobar qualsevol dia passejant per les Rambles. Aquell estudi que afirmava que el català era la segona llengua en volum de blogs no se’l creu ningú. Segons els organitzadors som l’hòstia, però si surts al carrer i preguntes a la gent potser nou de cada deu no saben que és un blog; ja no diguem la quantitat real de seguidors que tenen, que segurament som nosaltres mateixos els bloguistes i para de comptar. En resum, anem pel bon camí, poc a poc i bona lletra, però com diuen a Pulp Fiction: “no empecemos a chuparnos las pollas todavía”.